|
LES ESFINXS D’AGOST…………….? |
|
Per Israel Mira
Traducció: Carolina Roldan |
Sempre, des de menut, he sentit parlar de les esfinxs d’Agost, d’eixes
petites peces que apareixien en els tovallons del bar hotel “Escultor”.
Fa poc de temps vaig estar visitant a Jorge Castro, per cert, escultor
arrelat des de fa molts anys al nostre poble, i em vaig quedar impressionat
amb unes escultures “ibèriques” que tenia a la vora de la piscina, les quals
estaven mig destruïdes, preguntant-li:
Israel: Són les esfinxs d’Agost?
Jorge: Sí, en certa manera. Són “recreacions” basades, per les dades que es
disposen, en les que van ser trobades en Agost el 1893.
Israel: I…… Què fan ací?
Jorge: Fer guàrdia. Estan en el seu element i aquí valen per al que són.
Estes “recreacions” me les va encarregar l’anterior corporació municipal per
a posar-les a la casa de cultura, però sembla que la petita subvenció
assignada mai va aplegar a Agost.
Israel: Són de grandària real?
Jorge: Sí, d’acord amb les dades demanades en els contactes i visites
realitzades al Museu Arqueològic Nacional. Concretament el 29 de Novembre de
1993, vaig poder aconseguir una entrevista amb la Srta. Alícia Rodero,
Conservadora del Museu, qui, després de fer-li conèixer la finalitat de la
meua visita, em va permetre fotografiar la peça exposada, així com l’accés a
la informació disponible sobre l’esfinx.
Israel: Des d’aleshores, les esfinxs, continuen guardant la casa de Jorge.
Agost posseeix importants jaciments arqueològics, des del Neolític (Cova
Sant Martín), passant per l’Edat de Bronze (El negret), el món ibèric (les
esfinxs), l’època romana (L’esperança), romà tardà (els castellans) (la
murta), muladí (el castellet de la murta), àrabs… López Seguí, Eduardo
(1996)
Les esfinxs d’Agost van ser trobades el 1893, en un jaciment que hui
ocupa l’hotel “Escultor”, en el nucli urbà d’Agost, entre els carrers Rambla
chapí i Avda. Consell del País Valencià, al fer els fonaments a gran
profunditat i, pareix que a més, en la superfície, també hi havia ceràmica
romana (Llobregat, 1972; Chapa, 1980).
Les esfinxs van ser adquirides per A. Engel, qui les va portar al Louvre.
D’elles, una va tornar a Espanya l’any 1941, segons el número d’orde 86 del
Museu Arqueològic Nacional, i en el seu ASSUMPTE diu: “Lliurament
d’objectes procedents del canvi fet amb París pel Ministeri d’Educació
Nacional, que fa el Museu Nacional del Prado i en la seua representació el
director del mateix” , pel qual es feia un intercanvi d’objectes entre
els esmentats museus i, en el A.M. 867, venia catalogada “Sphinx d´Agost”
. En la actualitat, “està en poder del Museu Arqueològic Nacional,
exposada permanentment, ocupant un lloc destacat en la planta principal”
(Jorge Castro). Pel contrari, es desconeix el parador del Toro des de dates
posteriors a la seua troballa.
L’esfinx 1 està realitzada en pedra calcària blanca (groguenca) i les seues
dimensions són 95 cm. de longitud, 80 cm. d’altura i 25 de grossor. Es
tracta d’un animal fantàstic amb cap i cara de dona, cos de lleó i ales
d’au. Li falta, a l’escultura, la part inferior de la cara, les potes de
davant i les extremitats de les ales.
L’esfinx 2, està realitzada en pedra calcària blanca. Aquesta ha perdut les
potes i el cap.
Al toro, també realitzat en pedra calcària, li manca el cap.
Des de la seua aparició, han estat nombroses les publicacions i estudis
relacionats amb les esfinxs d’Agost:
“Els primers estudis sobre l’escultura ibèrica han marcat sensiblement
les anàlisis posteriors, tant pel que fa a les influències que el van
generar com a les característiques del seu desenvolupament i evolució. P.
París ja cita a micènics i fenicis primer, i als grecs després, com a focus
inspiradors i modeladors d’unes manifestacions per a les quals els ibers
mostraven una capacitat innata (París, 1903,I:310). De totes estes àrees
d’influència és la grega la que ha estat present amb més freqüència, ja que
les similituds formals entre algunes peces ibèriques i altres gregues són
més que notables. Carpenter (1925) i Bosch Gimpera (1928) són alguns dels
autors que establiren les bases d’aquesta dependència, que renovada i
matisada per noves troballes, s’ha mantingut més o menys explícitament fins
al moment actual.
Les peces sobre les que es forma esta opinió són certament algunes de
les que revelen un paregut més acusat amb els prototips hel•lènics i, encara
que manquen de context arqueològic, podrien ser de les primeres
manifestacions escultòriques ibèriques. El repertori inclou preferentment
éssers fantàstics, propis del més enllà, com el grifó de Redovà, les
esfinxs d’Agost i del Salobral, o el cap femení d’Alacant. Després s’han
anat afegint unes altres, com les esfinxs de Bogarra o els exemplars humans
i animals del Pla de la Consolació. Totes elles repeteixen -i molt
especialment les esfinxs d’Agost- trets que podem vincular amb el món grec.
Totes elles, tanmateix, inclusivament estes últimes, són peces innegablement
ibèriques, ja que modifiquen sensiblement el presumpte model original” (1)
Esfinx d’Agost (Alacant).
“Els Ibers eren una civilització nascuda a la Península Ibèrica,
comparable quant a nivell tecnològic i cultural a les que van ser
immediatament anteriors en el temps i, que podia resistir perfectament la
comparació amb les que li eren coetànies, jugant un paper preponderant la
civilització tartèssia i la seua successora, la turdetana, en la
configuració de la cultura ibèrica posterior i en la seua expansió cap a les
costes de l’est peninsular.
De nord a sud i d’est a oest, hauria que començar per la “Illeta dels
Banyets”, de El Campello. El “castell de Busot” va proporcionar, en
prospeccions antigues, ceràmica ibèrica de difícil definició; ve després el
poblat del turó de Santa Bàrbara, de Xixona. Més cap a ponent queda
Agost, que va tenir un jaciment molt important, el del “Camp de l’Escultor”,
on es van trobar dues esfinxs ibèriques i un toro que data del 1.893, cal
pensar que estes escultures van tenir funció funerària, cosa que confirma el
toro, que és, essencialment, un guardià de tombes” (2)
Elx, és coneguda, principalment per dues qüestions: Les palmeres i la Dama
d’Elx, i nosaltres, els agosters, tenim entre altres, dues esfinxs, motiu
d’orgull i………….. Qui de nosaltres ha vist les esfinxs? Sabem de quina
grandària són?, I, sent egoistes, no ens convindria valorar-les i fer-les
conèixer?
BIBLIOGRAFIA
Chapa Brunet, T. (1980) La escultura ibérica zoomorfa en piedra. Madrid
García y Bellido, A. (1943) La Dama de Elche y el conjunto de piezas
reingresadas en España en 1941. C.S.I.C. Madrid
Llobregat Conesa, E. (1972) Contestania Ibérica. Alicante
López Seguí, Eduardo (1996) Arqueología en Agost. Alicante: Instituto de
Cultura Juan Gil-Albert
(1)
http://www.ffil.uam.es/reib/chapa1.htm
(2)
http://www.alicantetotal.com/historia/iberos.htm
|
|
Adida
